Entrevista a Claudi Fuster: mestre en la multiculturalitat

Claudi Fuster: autor del llibre “La volta a l’escola en vuitanta móns.
Diari d’un mestre de la diversitat”

“La clau per arreglar els conflictes que provoca l’islam està en les dones”

Claudi Fuster, nascut el 1952, és professor d’anglès de l’IES Miquel Tarradell de Barcelona. La gran diversitat cultural que es viu en aquest centre, degut a la quantitat d’immigrants que hi estudien, queda reflectida en el llibre : La volta a l’escola en vuitanta móns. Diari d’un mestre de la diversitat que ha tingut un èxit aclaparador per a l’autor.

En el seu llibre reflecteix la multiculturalitat a les aules com una cosa molt positiva. Quins aspectes positius té principalment la multiculturalitat a l’hora d’aprendre i ensenyar?Sobretot l’enriquiment en els sentit que els nens aprenen moltes coses de primera mà, sense necessitat de recórrer als llibres. Tots els meus alumnes saben què és l’islam o el Ramadà perquè els hi han explicat els companys de classe. Un altre aspecte positiu molt important en el fet educatiu és que com a professor et fa replantejar els continguts pedagògics i la metodologia que has de fer servir i fa avançar la pedagogia.

I té algun aspecte negatiu la barreja de cultures a l’ensenyament?Hi ha molts aspectes negatius. El sobreesforç que han de fer els professors i el temps que s’empra per ajudar als immigrants és molt gran. També es produeix molt racisme entre alumnes. Més entre immigrants que entre els autòctons i immigrants. Per exemple, els xinesos i els marroquins no es poden ni veure.

Què fa el professor per establir la comunicació amb els alumnes immigrants?Jo tinc avantatge perquè sóc professor d’anglès i molts nens tenen nocions d’anglès i et prenen com a referent. Perquè els nens es relacionin entre ells hem de fer molt el pallasso (rialles). A més fem servir el sistema anglès del mentors i cada nen quan arriba nou és “apadrinat” per un altre nen que li ensenya els trucs de l’escola i creen vincles entre el nouvingut i la resta.

Opines que la diversitat que vivim cada dia més al nostre país durà a una nova cultura mestissa o que afavorirà l’aparició de “guetos culturals”?No ho sé. Per un costat l’escola és un lloc on molts conflictes de fora no entren i per tant és difícil valorar-ho. La gran dificultat per la comprensió entre cultures és l’islam, que és una religió que no ha avançat des de fa 1400 anys. Però hi ha moltes noies islàmiques que no volen continuar oprimides. Moltes nenes de la meva escola van vestides com les noies d’aquí i són les mares les que els compren la roba perquè no volen que les seves filles hagin d’anar tapades de cap a peus però quan arriben a casa amb el pare es tornen a posar la shilaba. El dia en que les dones musulmanes s’alliberin o els homes musulmans es casin amb dones d’altres cultures voldrà dir que les coses hauran canviat de debò.

A Catalunya hi ha uns 20.000 alumnes immigrants de secundària i més de 7.000 d’aquests estan a Barcelona. És lògic que aquests alumnes s’agrupin en pocs centres o s’haurien de posar límits per a dividir-los en altres escoles?Jo no sóc contrari a que els nens immigrants estiguin concentrats. Per començar, els nens no són els immigrants sinó que són fills d’immigrants. Ells no han escollit immigrar. A més, les famílies que venen de fora no van on van a l’atzar sinó que van allà on tenen parents o coneguts. Per això al nen que arriba no li pots prendre tots els referents de cop, que poden ser uns familiars, una botiga o un restaurant perquè es queda desubicat.... A més, els pares dels nens immigrants han vingut aquí per millorar i per això valoren que el seu fill tingui possibilitats i l’empenyen estudiar.

Creu que els nens immigrants tenen possibilitats d’arribar algun dia a fer carrera universitària?Crec que no però no per origen ni perquè el sistema no els hi permeti sinó per la qüestió de la pobresa. Aquesta gent fa les pitjors feines i les més mal retribuïdes i el principal per a ells és la subsistència. A més, tot els seus excedents econòmics van a parar al país d’origen. La família és una unitat de producció i tothom ha de posar-se a treballar tant aviat com pugui. Les noies són les que més ho pateixen però espero que amb el temps les coses canviïn per a les dones. Jo penso que el sistema dóna possibilitats a tothom però si el nen immigrant no té papers no té sentit l’educació perquè no es pot aconseguir cap títol.

Per tan els problemes entre immigrants i autòctons no tenen a veure amb la diferència entre races?Exacte, el gran problema de la immigració és la pobresa.. A les escoles on estudien els fills de cònsols no hi ha problemes de racisme. La nostra societat és molt classista.

A França hi va haver un gran debat sobre l’ús del mocador de les alumnes islàmiques. Què opina sobre la simbologia religiosa a les aules?A mi em molesten més els pírcings o les gorres que els mocadors. I m’ofèn més que no deixin anar una nena d’excursió que no pas que dugui un mocador al cap. La clau per trencar amb això i també amb els conflictes entre cultures està en les noies. Jo crec que les dones musulmanes acabaran fent una revolució i són el futur del conflicte. Ho veig a l’escola: les nenes són intel•ligents i valentes.

Els nens musulmans tracten igual a les noies musulmanes que a les que no ho són?Els immigrants de primera generació estan “viciats” pels costums dels seus pares però els nens que estan aquí des de primària o des del parvulari prenen els valors i costums d’aquí. Un exemple del que passa són els andalusos que van venir immigrants: alguns s’han quedat en guetos i els altres s’han integrat bé. Com actualment mengem gaspatxo algun dia menjarem pollastre al curri. La clau està al mestissatge perquè fa millorar la raça, fins i tot ho diuen els biòlegs!

Com es poden arreglar les diferències i acostar els abismes culturals que separen els immigrants entre amb els autòctons i també entre ells?Jo crec que el que hem de fer per arreglar les nostres diferències entre cultures és el que opina John Hume, premi de la pau ens va venir a visitar a l’escola. La manera de trobar la pau és no parlar del que causa conflicte i buscar les coses positives que es tenen en comú. Una cosa és el pensament col•lectiu i l’altra és conèixer les persones en elles mateixes. Al cap i a la fi tots busquem alguna cosa similar a la vida i ens n’adonarem s traiem “la funda” de la gent i els coneixem com a persones.

PERFIL:
Pedagogia i músicaLa llum d’un dia gris entra per la finestra del pis del carrer Villarroel a Barcelona. Claudi Fuster ens rep a casa seva entre les desenes de marcs de fotos de família que poblen tots els racons de casa seva a més dels quadres i records familiars. El blau de la seva camisa li fa joc amb els color dels ulls i se’l veu relaxat assegut còmodament a la butaca. Ens saluda i pregunta de manera simpàtica intentant descobrir què volem exactament d’ell, aquesta colla d’estudiants de periodisme. Es nota que Claudi Fuster té experiència amb la gent jove. És professor d’anglès d’un institut de Barcelona però no es tracta d’un institut qualsevol. L’IES Miquel Tarradell, al bell mig del Raval, compta amb un 85% d’alumnes immigrants. Les seves experiències des de la multiculturalitat l’han empès a escriure un diari, com els mestres d’abans, i a més, publicar-lo.
Parla amb la veu de l’experiència del mestre i ens mostra els coneixements del món que ha après, de segur ,a través dels seus alumnes més que no pas a través dels llibres. Darrera d’ell hi ha el piano on Claudi Fuster es relaxa vint minuts al dia i on intenta desfer-se de les cabòries del dia a dia a l’escola. La música és la seva teràpia per desconnectar. Li agrada tant que fins i tot va escriure’n un llibre i en té un altre en camí.
Els somriures de les seves filles a la multitud de fotos que ens envolten recorden que Claudi Fuster viu els problemes de molt immigrants dins de la seva pròpia casa. Una de les seves filles és adoptada i fins als 15 anys no ha aconseguit els papers de la nacionalitat. La tolerància, el respecte, la mescla de cultures com a element positiu… es noten a les seves paraules i es transmeten al seu llibre, publicat gràcies a l’associació de mestres Rosa Sensat amb sèu també al barri del Raval, el barri on conviuen més races, ètnies cultures i religions de tot Barcelona. Claudi Fuster sorprès i content amb el ressò que està tenint el llibre es veu satisfet de la seva vida, de la seva situació i de molts dels seus alumnes. Abans de marxar ens assenyala la paret i ens recorda allò que per ell és fonamental i s’ha de tenir sempre present, un quadre rememora la declaració de drets humans de 1898: tots els homes i dones són iguals en drets i deures.